Àfrica Olímpica

Recuperant l'esperit de l'esport, que com tothom sap persegueix la millora del ser humà, crec que tot l'esforç s'hauria de posar en que al 2020 es poguessin celebrar les primeres olimpíades a Àfrica. Seria donar un impuls als països que estan començant a treure el cap i un reconeixement a tants i tants atletes com ha donat el continent.

Tenim pla B?

Ara arribo i llegeixo coses decebedores sobre com van les coses amb el TC i tot torna al seu lloc. Decididament...no anem bé. Ja hem pensat que farem si tomben l'estatut?

Un cor que batega des de fà més de 7.000 anys

Barri i Mercat de Santa Caterina
Remodelació del mercat: Arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue
Foto collage: Alex Gaultier

Torre espiral Arquitecte: Zaha Hadid

El Peix del Port Olímpic Escultor i arquitecte: Frank Gehry

Edifici Passeig de Gràcia Arquitecte: Toyo Ito

Torre Arbre Arquitecte: Toyo Ito

Torre Agbar Arquitecte: Jean Nouvel

La noticia ha passat sense pena ni glòria però el cas és que si no surten noves restes, amb l'assentament neolític trobat el passat mes de març al carrer Reina Amèlia, podem dir que Barcelona te més de 7.000 anys d'història.

Això em recorda que farà dos o tres anys i per casualitat, mentre passejava per Santa Caterina vaig fer un descobriment força curiós. Aquell dia caminava pels carrers, abans ombrívols i ara amb una llum nova, mentre reflexionava en com l’enderrocament d’edificis havia contribuït a l’esponjament i la salubritat del barri, però que malgrat el sacrifici de molts dels seus habitants, que van tenir que patir una expulsió forçosa i molt dramàtica, el barri més antic i laboriós de la ciutat (recordem que la majoria dels carrer porten noms d'oficis) no havia millorat tot el que caldria.

En primer lloc per que l’èxode dels artesans i comerciants i la desaparició dels tallers i les botigues de tota la vida havien canviat la fisonomia i el sentit del barri, i per que amb el poc que gastava l’ajuntament en l'educació per el civisme i la neteja dels carrers, viure-hi i passejar no era molt agradable. Amb els milers de xiclet aixafats, burilles de cigarrets, papers, restes pudents de gossos i altres animals bípedes, era evident que encara calia molt per a fer. Si altres ciutats europees havien pogut dignificar els seus centres històrics per que a nosaltres ens costava tant aconseguir-ho?

Doncs anava jo amb aquestes cabòries quant de sobte vaig ensopegar amb alguna cosa realment sorprenent. Just davant del mercat, una arqueòloga desenterrava una tomba a no mes d’un metre per sota del nivell del carrer i que segons en va dir formava part d’un cementiri medieval. Em va impressionar veure aquell esquelet amb un braç creuat sobre el seu cor, a dos pams dels meus peus. "Res d’extraordinari", en va dir la noia mentre li netejava la sorra al difunt amb un raspallet. "Barcelona està plena de restes i moltes que s’hauran perdut. Quant les descobrim les obres es paren i això no interessa". M’ho podia imaginar, més de 7.000 anys d’història ininterrompuda donaven per a moltes troballes. Vaig deixar la noia que continués netejant, mesurant i fotografiant aquells ossos mentre jo donava una última ullada a qui en un altre temps deuria passejar també per aquest mateix indret.

La cosa no tindria més transcendència si no fora per que just en aquell punt (sobre d'aquell pobre home a qui ara treien del seu descans etern) recordo perfectament que quan era petita i anava a visitar a l'àvia jo jugava a la xarranca. Val a dir que potser el mort jeia sobre altres restes encara més antigues.

Per que capa sobre capa, Barcelona es reinventa constantment i ara, com una dona presumida que vol ser admirada i estar a l’última en el seu abillament, és la ciutat dels edificis singulars i els arquitectes de renom. Filòsofs urbanistes i arquitectes humanistes que venen de tot arreu per a vestir aquesta ciutat de la que diuen estar enamorats. I Barcelona, afalagada i dòcil, com sempre es deixar fer. Constrenyida geogràficament, Barcelona no te mes remei que enderrocar, reedificar i guanyar terreny al mar per seguir sent. I així, on hi havien barraques i misèria ara hi ha la zona amb els habitatges més exclusius i en lloc de pescadors i xiringuitos ara hi ha hotels de 5 estrelles. La majoria són edificacions espectaculars i molt boniques. Res a dir. Però sembla que tota l’alcaldia estigui ocupada amb el tema del nou urbanisme per que el centre de la ciutat, allà on el cor batega, està brut i deixat com una mala cosa i desentona amb la lluïssor dels nous edificis.

Que tindrà Barcelona que els seus alcaldes no volen marxar sense deixar la seva empremta per a la posteritat. Olimpíades, Fòrum, 22@, arquitectura de la modernitat i l'avantguarda...però no anem bé per que estem despullant un sant per vertir un altre i com no ho esmeni el nostre darrer alcalde serà recordat per haver convertit el centre històric de Barcelona en una mena de degradat i brut parc temàtic per a l'ús exclusiu dels turistes. A mi Barcelona ara mateix em recorda una cortesana ambiciosa sense cor ni sentiments. Molta perruca, perfums. joies i però sota la cotilla, molta ronya.

Per cert i parlant de dones, per a quant una alcaldessa a Barcelona.? Potser després de 7.000 anys a la ciutat li aniria bé el canvi...per variar una mica.

Imatges dels barri de Santa Caterina

Una mica d'història

Redescobrir els origens

I ja que aviat seran les festes de la Mercè us deixo aquí el pregó del 2007, a càrrec d'una enamorada de Barcelona, la científica Pepita Castellví.

Més que esport

Cliqueu sobre la imatge

Remenant per Internet per temes de feina he trobat aquesta foto del Sergi Bruguera i la seva alumna. M’ha semblat tant maca que aquí us la deixo per si voleu fer una petita o gran reflexió.

Lluitant per la visibilitat

Cliqueu sobre la imatge

Avui, i amb molta pena, m’he assabentat que el Llullu, el fill del escriptor Màrius Serra i inspirador del seu llibre Quiet, ens va deixar dissabte. El meu condol i solidaritat per a la família del Llullu. Des de el respecte, la tendresa i l’admiració, els envio una gran abraçada.

Refugi d'Ulldeter, cent anys

Cliqueu sobre la imatge

Ahir es va celebrar el centenari del primer refugi construït als Pirineus, el d'Ulldeter. Obra de l'arquitecte Jeroni Martorell, aquesta emblemàtica i curiosa edificació d’estil modernista malauradament no va resistir el pas del temps i per això també ahir es celebraven els 50 anys del nou refugi, situat uns metres mes avall. El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va ser l’encarregat d’organitzar l’aniversari amb un dinar de germanor i una ballada de sardanes. També hi havia una ascensió al Gra de Fajol i una excursió botànica abans de dinar. Meravellós, que voleu que us digui. La muntanya és maca en totes les èpoques de l’any. L’espectacle del rierol vorejat d’herba i floretes silvestres és una medicina per el cos i l’esperit. M’hagués quedat a dormir però no duia llençols. Una pena realment, per 15€ la nit tens la possibilitat d’allotjar-te en un lloc encantador. No hi ha comoditats però et sents com en el hotel mes luxós del món.
Les fotos no són meves...gràcies als autors...

Cliqueu l’enllaç i visiteu els altres refugis del CEC, val la pena. També us deixo l’espai a Youtube de Joan Vila, un veritable amant de la muntanya i la curiositat del rodatge d’una pel•lícula en aquest refugi.

Entreu als refugis del CEC

Estimar la muntanya

5000 passes

No diguis tant que m'estimes i dóne'm bona vida

Ja ho sabeu, el títol és una frase que sempre deia el David. Encertat, com sempre. No se per que m‘ha donat per aquesta tema, però el cas és que la música que escolto habitualment avui em commou com mai i m’obliga a evocar temps passats impulsant-me a asseure'm davant de l’ordinador per a escriure i reflexionar sobre l’amor. I malgrat que en la meva vida hi ha més d’un trencament sentimental, crec que he conegut l’amor, més o menys present en diverses experiències, com per a poder opinar. I no només les meves, també les d’aquells que van compartint amb mi la vida i de les que he estat testimoni .

Em pregunto si hi ha un tipus d’amor ideal. Així de primeres em quedaria amb aquell amor que dóna satisfaccions i no fa patir, però a la meva edat dir això seria fer trampes. Per que qui digui que l’amor ha de ser una bassa d’oli potser també s’equivoca. També jo vaig gaudir de l’angoixa apassionada i juvenil de sentir-te atret febrilment per un altre ser humà i se el que vol dir patir per amor i la rauxa romàntica. Però entre l’amor que ens fa perdre el nord i el que dóna sentit a la nostra vida posant serenor i equilibri hi ha graus en l’escala cromàtica dels sentiments.

I que vull dir amb tot això?. Doncs que avui dono voltes al que significa en les nostres vides tenir parella i he arribat a la conclusió que hi ha dos factors fonamentals per a ser feliç en companyia: la sort i la intel·ligència. Sort de trobar una bona persona, idònia per a nosaltres, i la intel·ligència de saber-la conservar. De l’atzar i l`encreuament de camins depèn el primer. El segon requeriment és tot cosa nostra. Em meravella i penso lo afortunats que són aquells que eren en el lloc oportú en el moment adient i han pogut trobar l’amor de la seva vida. Son realment uns privilegiats i potser no saben fins a quin punt. Per que saber identificar aquell o aquella que ens donarà bona vida seria el primer i mes important en la recerca de la nostra mitja taronja. De que serveix invertir en allò que sabem que un moment o l’altre farà fallida i que ens deixarà en dèficit d’il·lusions i projectes. Admiro a qui té la clarividència de treure's de sobre allò que sap que acabarà per fer-li mal. Tenir la força de voluntat de dir no. L'amor comença per un mateix. Com pot estimar aquell que no s’estima i es deixa maltractar.

Per que l’amor veritable es construeix amb intel·ligència cada dia i es basa en la cura i el respecte. Per que passada la fal·lera dels primers temps queda algú a qui haurem de procurar benestar i atencions tota la vida, i de qui hem d'esperar el mateix tracte. Hauríem d’estar obligats a llevar-nos cada matí amb un somriure i una mirada d’admiració per el que comparteix la vida amb nosaltres. Entre d’altres coses per que en aquesta estranya vida potser aquest serà l’únic gest d’humanitat que rebrem durant el dia. Un petó del ser estimat a l’hora d’anar a dormir ens reconcilia amb el món i amb nosaltres mateixos. Per que la vida ja es prou dura i l’amor només és acceptable quant compensa.

Però davant d’aquesta tan categòrica afirmació potser també cal afegir que no és tan fàcil conservar la parella. L’enamorament és genial, meravellós, però hem de ser realistes. No es tan fàcil trobar, en una relació moguda només per l’atracció, l’amor veritable, simplement per que no existeix per si sol. Cal tenir cura de l’objecte de la nostra passió. I si malgrat l’esforç la llavor no arrela cal intentar-ho un i un altre cop. Sense por a tornar a fracassar. Sempre com si fos el primer cop, sempre amb la il·lusió inquebrantable i l’esperit lliure de qualsevol rancor.

Eppp!...orgullós i sense complexos també aquell que encara que no tingui parella, per que mai l’ha mogut el interès o la por a la soledat, quan ha estimat ha estat simplement per que el seu cor –crec que és el lloc on s’alberguen els sentiments- allà l’ha portat, tot i que el trajecte hagi pogut ser curt. Que sol i "benavingut " també s'està "estupendu".

No puc il·lustrar aquesta reflexió amb una imatge per que porto una bona estona buscant i totes em semblen força cursis...petons a tots!

Reorientar la vida

cliqueu sobre l'imatge

El niu queda buit si, però no amb la buidor que entristeix. Tot el contrari, és un orgull per a els pares, especialment ara que les coses estan tan difícils per els joves, que els fills s’independitzin i encetin així les seves pròpies vides amb seguretat i il•lusió. Malgrat tot, és dificil adaptar-se al canvi de rutines, a l'ordre inesperat i als diumenges sense dinar familiar.

Barcelona Dakar

Ahir a la tarda vaig quedar per segon cop amb el Youssou, la parella lingüística que m’ha assignat Òmnium Cultural per a practicar conversa en català. Durant dos mesos ens haurem de trobar un cop per setmana dues hores. El Youssou és un noi de 28 anys de Senegal que vol aprendre el nostre idioma per a integrar-se. Em sorprèn moltíssim per que tot i que va lent parlant gairebé no comet errors. És alt com un sant pau, prim com un filaberquí i parla i es mou amb la elegància innata dels africans subsaharians. Somriu sempre i a la mínima ocasió em parla de la seva família i dels seus plans de futur. Nascut a Dakar, adora la seva terra i l'arròs amb peix de la seva mare, tot i que la truita de patates li té el cor robat. Col•labora en una associació de Barcelona que ajuda als emigrants del seu país, i malgrat que no té papers encara, creu que properament els podrà aconseguir.

Va venir amb pastera ara fa un any. La travessia va durar 9 dies, tres més dels previstos, així que ja podeu imaginar el patiment. Quant va arribar a Canàries el van detenir, van passar uns quants dies fins que va poder avisar a casa. La seva família, intuint la tragèdia, el van donar per mort. No puc ni pensar el que deu ser per a uns pares, ja angoixats per la decisió de marxar del fill, haver d’assumir la més dolorosa pèrdua. No tornar a veure mai més a qui tant estimes. Imagineu-vos també el que pot sentir una mare quant uns dies després s`assabenta que el seu fill és viu, que s’ha salvat. Jo no puc ni imaginar-me tant sofriment i tanta alegria juntes.

Bé, el cas es que el Youssou viu entre nosaltres i lluita per organitzar la seva vida. És un noi culte, molt sensible i amb uns valors i una humanitat que m’impressionen. Li agradaria poder estudiar i treure’s el títol d’electricista, trobar una feina i un grup de gent d’aquí, joves com ell, per a anar al cinema i fer esport. Tenir parella, tenir una casa... Vaja, el normal. Aquest dos dies he intentat que es sentís còmode i com sempre, amb aquesta dèria organitzadora que em caracteritza, m’he traçat una estratègia. Li vaig dir que la llengua no és només ajuntar paraules així que hauria de llegir molt si volia avançar. Havia de llegir per tal de comprendre bé el significat de les frases fetes i “pescar” els dobles significats o els conceptes abstractes, les metàfores...blablabla.

El primer dia ens varem trobar pel Passeig de Gràcia i després entràrem a un bar a prendre un refresc. A cap dels dos ens van passar per alt les mirades malicioses i encuriosides dels parroquians. A la gent mesquina li és molt fàcil treure conclusions equivocades, però amb això jo ja hi contava. Ahir varem anar al Born per que volia que conegués Santa Maria del Mar. Li vaig demanar que fins la nostra propera trobada havia de llegir La Catedral del Mar i que el proper dia aniríem per Gracia i s’hauria de llegir La plaça del Diamant. Així de pas també coneixia les nostres costums i l’historia de Barcelona.

El dia que vaig anar a Òmnium per apuntar-me al programa de parelles lingüístiques el primer que li vaig dir al responsable és que volia que m’assignessin persones de cultures molt diferents a la meva per tal de gaudir al màxim d’aquest experiència tan enriquidora. Que tan em feia si eren suecs, xinesos, marroquins o vietnamites. Però val a dir que avui m’he llevat amb una sensació estranya. Dubto molt que el Youssou, amb totes les preocupacions que deu tenir, tingui el cap per gaudir d’aquesta "experiència tan enriquidora” que li estic “dissenyant” i que jo pugui passar dels seus problemes sense implicar-me més del que toca.

Tot plegat em sembla surrealista i tan injust que no puc deixar d'anar més enllà. El Youssou hauria d’estar a casa seva, al seu país, amb una feina digne, guanyant-se la vida i gaudint de la seva família i els amics. I de Catalunya hauria de tenir la mateixa idea que jo tinc de Senegal, un lloc exòtic i llunyà per anar-hi de turisme. El mon està boix, avui que es el dia del treballador, molts nois africans, de països amb grans riqueses naturals i un potencial humà immens, deuen estar jugant-se la vida al mar passant tot tipus de calamitats per aconseguir una feina. Realment, no se que es el que celebrem en un dia com avui. Quina impotència. I com diria el Manolo García...tanto tienes tanto vales, no se puede remediar y si eres de los que no tienes, a galeras a remar...

Sigui com sigui, potser m'hauria de limitar a trobar-me amb ell un cop per setmana per conversar. Però és clar, el Youssou té l’edat dels meus fills i sembla una bona persona. A més, per acabar-ho d’adobar, remenant per Internet trobo articles com aquest que us adjunto....i ja em direu!...com no he d’implicar-me...per cert, algú de vosaltres sap qui pot necessitar un electricista?

llegir article

Minidosi de saviesa on-line

Foto: Projecte calendari per a nens de Gustavo Pineda Ilustrador

Quant necessari ens és a alguns aquell talladet que ens prenem a tot córrer a primera hora del matí en el bar abans d'entrar a la feina ....amb llet sencera i escumeta per sobre...ummm... un glop estimulant d’energia per a el cos i el cervell i potser un moment compartit amb els companys de feina que van arribant i a qui donem el bon dia amb més o menys entusiasme depenent de si és dilluns o divendres. Rutina que portem a terme cada dia i que ens ajuda a iniciar la jornada.

I parlant de rutina...recordeu els calendaris de sobre taula de dues anelles i suport de fusta amb la frase cèlebre del dia?. Bé, si teniu menys de 30 anys segur que no. Va haver una època que també aquesta era una rutina quotidiana. Seure al lloc de treball, prendre consciencia del que teniem per davant, bufar i sospirar, mirar el calendari, arrencar la fulla del dia ja passat i llegir i reflexionar el pensament erudit imprès darrera. I com fa el gos feliç amb l’os regalat, anar rosegant aquella frase enginyosa i filosòfica hores i hores fins treure’n tota la substància. Res a veure amb l’haver de processar les milions i milions d’idees que en el mateix temps ara entren al nostre cervell amb Internet. Meravellosa font d’informació per altra part i res a dir, que una cosa no treu l’altre. Doncs això, si voleu estimular les neurones i conèixer o recuperar aquest costum de començar el dia amb un pensament per reflexionar subscriviu-vos a: http://www.minimalia.net/inici.asp

De mares a filles

Com és molt normal les meves filles van tenir nines. Mentre van ser petites cada any per reis la casa s’omplia de banyeres, cotxets i trones: tot, tot el que els reis d’orient podien carregar. Elles es passaven hores i hores vestint i desvestint els seus bebès, donant biberons, preparant àpats imaginaris, tenint llargues converses alliçonadores i acaronant amb tendresa els seus infantons. Per algun lloc havia d’aflorar tota aquella deu d’amor que portem totes les dones dins. Passats els anys elles mateixes les van desar per a substituir-les per altres descobriments, estudis i aficions.

Però és curiós, i si la memòria no em falla, que mai van demanar barbis. O potser em va costar molt poc convèncer-les?. Tampoc recordo que les seves amigues en tinguessin. Sigui com sigui per a mi i les meves filles aquesta nina no és cap referència. O potser indirectament si?

Quant vaig estar a Nova York vaig passar per aquesta botiga i la foto era obligada. Tot i que no tenia cap intenció de fer-ho, al enfocar el aparador el meu reflex va quedar just allà on hi havia un lloc buit. Aquesta casualitat em va fer realment gràcia ja que les barbis i jo tenim la mateixa edat. Però està clar que els anys han passat de diferent manera per elles que per a mi; jo he millorat per que he viscut i he envellit, amb tot el bo que això comporta. Elles han quedat allà, congelades en el temps, sense penes ni alegries, i sempre somiant amb abrics de pell, cases a Beverly Hills i esperant el cotxe luxós amb el noi també “perfecte” incorporat. Més de cinquanta anys d’espera, assegudes al aparador, amb la feinada de mantenir una cara impecable i una figura de model, peatge imprescindible, segons el fabricant, per optar a tot lo abans esmentat. A saber tot el que s’hauran perdut.

I dit tot això jo em pregunto. D’on surt l’absurda idea de voler assemblar-nos a una barbi. Per que les dones han de patir per voler ser perfectes físicament? És absurd. Qualsevol dona jove és maca si s’arregla, es feliç i és menys crítica amb ella mateixa. Anem a veure, jo, com el 99% de les mortals, morfològicament no he tingut aquestes característiques de barbi, ni de sèrie ni per obra del bisturí, i aviat vaig saber que havia de treure partit a totes les meves gràcies si volia jugar al joc de la seducció. La meva mare que era una dona excepcional amb molts aspectes em va donar un consell: “Si et vols veure maca el primer que has de fer és creure en tu mateixa, tenir confiança i mirar-te al mirall amb ganes d’agradar-te”. Això va crear un efecte realment dinamitador de complexos i autoestima baixa. “Analitza cadascuna de les parts del teu cos i arribaràs a la conclusió que, malgrat algunes que t'agradaran menys, potser heretades i impossibles de variar, el conjunt és encantador, més que acceptable i suficient. Deixa de focalitzar allò que menys t’agrada de tu i potencia tot allò que tens de bo. Arregla't cada dia, no et faci mandra i vesteix-te amb allò que t’afavoreix i desterra tot allò que encara que estigui de moda a tu no t’escau”. Va ser tot un descobriment. “Fes vida sana, bon menjar, dormir, tenir sempre la ment ocupada i l’optimisme i l’alegria necessàries per irradiar felicitat. El que fa una dona atractiva i irresistible és la seva seguretat en ella mateixa. No ho oblidis mai”. L’àvia que escoltava, des de la becaina i els records, anava dient que si amb el cap i de tant en tant posava cullerada. "Mira la veina de dalt, la Rosa, pobrissona, amb lo guapa que era, sempre tan tibada i creguda i amb un caràcter del dimoni, tan obsessionada amb ella mateixa que al final es va tornar lletja ".

Richard Rogers + Arquitectes. De la casa a la ciutat

Cliqueu sobre la imatge

Cantar per a foragitar la por

Cliqueu sobre la imatge

La teta asustada parla de la por heretada, de la por col•lectiva i torna a recordar-nos les atrocitats comeses contra els indis i les injustícies i les diferències socials al Perú. Una pel•lícula que ens recorda els patiments de les dones, siguin d'on siguin, però també de la seva força i determinació per tirar endavant malgrat el infortuni, i també de la tendreça i de l'amor. La Magaly Solier, l'actriu protagonista, és un bon exemple del que dic. Consulteu la seva biografia i us adonareu. És una delícia sentir-la cantar en quítxua.

Qui recordarà a Sui Feifei d'aquí a uns anys?

Cliqueu sobre la imatge

Malgrat l’esportista d'elit sigui considerat i valorant com un heroi i objecte cobejat de tot tipus d’interessos i ambicions, la “família” de l'esport és molt injusta amb les criatures que engendra. Un fill és per a sempre no se’l pot abandonar a la seva sort quant ja no ens omple d’orgull ni ens fa servei. I tot i que d’això no se’n parla, més val que no remeneu per les biografies de molts esportistes professionals retirats, que tantes alegries van donar als aficionats, per que és desolador. Molts d'ells, després d'anys de dedicació, disciplina i sacrifici, han hagut de suar la samarreta per situar-se de nou dintre la societat que els va donar una glòria efímera i un futur incert. I fins i tot, trobar una feina digne ha estat, per a molts d'ells, una veritable carrera d'obstacles.

La marca de roba esportiva no em paga per a recordar-vos la seva campanya dels últims jocs olímpics (tot i que per la seva plasticitat és més una obra d'art que un anunci) però em va de meravella per explicar-vos una historia de contrastos. Cliqueu sobre la foto i trobareu l'altre cara de la "medalla". Gràcies Loquillo.

La tele

Un moment o altre havia de parlar de la tele en aquest meu raconet. Però sempre que em posava, bàsicament, em venien ganes de “despotricar”. I és clar, per a això ja tenim al meu admirat Monegal, que per cert ho fa molt bé. I a més, que us he de dir que no sapigueu. Al marge de la majoria de la programació de TV3, 33, Barcelonatv i amb d'algunes excepcions d'altres cadenes (com la 2 de TVE) , especialment quant emeten bones pel•lícules, sèries entretingudes o documentals (això passa molt tant en tant), la mediocritat i el mal gust són el pa de cada dia. La tele vomita bajanades insubstancials i adotzenants, quant no es dedica a denigrar sense cap tipus de vergonya a la pobra gent que passa per un mal moment i que per uns segons de glòria són capaços de esbombar les seves misèries per a alimentar el morbo del personal. I com estiguis molt cansat i no et quedi esma ni per fer zàping els gurus de l’audiència ja t'han rentant el cervell i enverinat l'ànima. Si jo manés obligaria, a les hores de màxima audiència, a emetre programes d'humor. Com a mínim trauríem alguna cosa bona del artefacte que presideix l'espai més important de la nostra llar i ens aniríem a dormir havent fet el sa exercici de riure. Com que jo m'hi poso tard tinc la virtut d'adormir-me als cinc minuts d'encendre-la, però no se si això és una sort o una desgràcia per que el sofà no és el millor lloc per a dormir. Però heus aquí que ja tenim excusa per a mantenir-nos desperts. “Ànima” de 33 ha trencat el meu ritme vital. A l'hora de l'emissió del programa ja no m'agafa el son, tot el contrari el programa m'encanta i em posa com una moto. Quantes coses interessants passen, quants llibres per llegir, pelis per anar a veure, concerts... quin neguit! no tinc temps per a fer tantes coses!...quin estrès!...crec que avui em quedaré a casa que fan Thalassa...

Dones que volen tirar endavant

Cliqueu sobre la imatge

En el Dia Mundial de la Dona un homenatge a un home: Muhammad Yunus per donar l'oportunitat a milers de dones de poder assolir un somni.

U2 a Barcelona el 29 i 30 de juny

Cliqueu sobre la imatge

Foto: U2 a Fez durant la gravació del seu nou àlbum No Line On The Horizon

U2 actuarà al Camp Nou a finals de juny per a promocionar el seu nou àlbum. El concert segons he llegit serà espectacular. Tot un privilegi poder gaudir de la música de Bono, tres vegades nominat a premi Nobel de la Pau. Activista pels drets humans i la justícia social i promotor d'iniciatives solidàries tan entranyables com la campanya per recaptar fons pels músics que havien perdut els seus instruments en el desastre del Katrina, Felicitats a tots els que puguin anar a veure-l, jo em quedaré amb les ganes, dubto molt que disposi de 10 hores per a fer cua per a tenir entrada, ni que d'aquí a la data del concert em toqui la primitiva i pugui pagar el que em demanin en la revenda. Ja m'ho explicareu.

Langui Zannou Barcelona

Cliqueu sobre la imatge

No us perdeu aquesta peli. Del millor que he vist amb molt de temps. Emociona i sacseja. És com un cop de puny al estomac en dejú. Però si teniu l'ànima sensible i preferiu els contes de fades sempre teniu l’última del Woody.

Il·lustradors

Cliqueu sobre la imatge

Il·lustració de Roger Olmos

Sempre m'han fascinat els il·lustradors i la seva capacitat per a transformar idees en imatges suggeridores i fantàstiques. M'agraden tots els estils, des dels més esquemàtics, als mes minuciosos i detallistes. Tant siguin delicats dibuixos per a contes infantils com treballs de còmics per adults. Si voleu submergir-vos en el món d'aquests artistes entreu en la web APIC clicant sobre la imatge.

Joaquim Mir al CaixaForum fins el 26 d'abril

Los girasoles ciegos

Cliqueu sobre la imatge

La Maribel Verdú transmet honestetat professional i emociona. Espero que guanyi el Goya aquesta nit.

Animalada monumental

Cliqueu sobre la imatge

He llegit que a Caracas s’ha transformat una plaça de braus en equipament públic cultural i també, que a la ciutat de Dos Hermanas (Sevilla) han abolit la "festa". I jo em pregunto: I nosaltres els barcelonins, en que estem pensant? És un escàndol que seguim mantenint aquest anacronisme. Vaja exemple que donem! Que trist.

Sempre m’he preguntat que passa per el cap d’un aficionat a les curses de braus per gaudir d’un espectacle tan sanguinari i morbós, i defensar tan apassionadament aquesta tortura. Si l'hi preguntes a ells diuen que la vida regalada que té l’animal justifica el patiment final i que si comparem com viuen els animals per a carn en les granges la cosa no té color. Potser tenen raó, tot i que el brau no pot opinar sobre la qüestió, però aquest es un altre tema. "Toro Bravo" diuen...i jo dic, martiritzant amb sadisme un animal herbívor i pacífic per que surti a la plaça fet una fera...imagineu-vos...quina covardia!Del torero no parlo per que de tots els que intervenen en la “festa” només ell pot tenir una justificació. La mateixa, tot i que més lluïda i ben pagada, que la del botxí del escorxador. Els calés. Però el públic? De debò que no hi ha coses més entretingudes que fer que passar la tarda suant la cansalada al sol, mirant i ensumant la sang, els vòmits i els excrements d’un animal mentre agonitza?

També és cert que la matança del porc era un espectacle fins fa no gaire, però sembla que aquesta primitiva costum ha caigut en desús des de que en qualsevol poble o ciutat hi ha tele i centres comercials. S’han fet estudis que revelen que si per la seguretat del torero es protegissin els pitons del animal i el brau no acabés morint a la plaça s’acabaria la festa per manca d’aficionats. I m’ho crec. Sense la possibilitat de que el torero mori, que el cavall acabi esbudellat, la bèstia vençuda, desorellada i arrossegada, la festa no tindria sentit. Les lluites de gladiadors deurien passar a millor glòria a partir de la prohibició de que es matessin entre ells.

Fa poc fent zàping vaig veure un programa sobre braus. En un moment donat el comentarista va tenir la barra de dir que “la llarga agonia del animal havia ajudat a fer més fantàstica la "faena”. Quina crueltat!. Al final del programa van fer un resum-homenatge al torero ambientat amb la cançó Profundo Valor que la cantant Marta Sánchez va escriure per a la seva germana malalta de càncer. Desafortunada comparació i tot plegat una bestiesa. Valor i "guevos" també en té el descerebrat que es posa al volant d’un cotxe sortint de la discoteca de matinada cec d’alcohol i no és un heroi precisament.

No anem bé i la cosa ja put. Qui paga les "corridas"? Suposo que NO amb els meus impostos. Barcelona no era una ciutat lliure de braus? Suposo que això era abans que els nostres polítics decidissin que el turisme seria la principal activitat econòmica de la ciutat. El turisme seguirà venint sense curses de braus i mantenir, i fins i tot impulsar, aquesta costum primitiva de fer del patiment dels animals un espectacle és intolerable. Millor que vinguin per conèixer el nostres valors: cuina, art, disseny, esport, fires, clima...

Per no parlar dels artistes i “intel·lectuals” que estan a favor d'aquest circ esperpèntic. Aquí m'aturo per que m’indigno encara més. Més valdria que l'Ajuntament arribés a un acord amb els propietaris de la plaça, el Grup Balaña, i la reconvertissin en alguna cosa que estigués més d'acord amb els temps que estem vivint. Potser en un espai de recuperació d'espècies en extinció, centre de recerca ecològica...el que vulguin abans que aquest absurd espectacle.

SI VOLS RECOLZAR LA CAMPANYA ABOLICIONISTA CLICA AQUÍ

Changeling

Cliqueu sobre la imatge

Dues histories en una i dramatisme a dojo. Uns fets que encara que sembli increible van succeir i que justifiquen una vegada més aquella frase: "la realitat supera la ficció". Pel·lícula dura, molt dura i trista, però no lacrimògena, la qual cosa es d’agraïr per que, tot i que no és fa pesada, és llarga. Impecable en tots els aspectes, direcció, actors, ambientació. Possiblement s’endurà més d’un Oscar.

La classe

Cliqueu sobre la imatge

Sense artificis i real com la vida mateixa. Una pel.lícula/document imprescindible de veure, inquietant i que no et deixarà indiferent. Et passaràs tot el cap de setmana reflexionant sobre el que has vist i mirant de trobar la solució al problema que es planteja.

Alphonse Mucha al CaixaForum fins el 4 de gener

Algú s'apunta a un viatge a Praga per anar al Museu Mucha?...segona o tercera setmana d'agost?

Felicitats a tots aquells que han començat l'any amb il.lusió i optimisme

Cliqueu sobre la imatge

Felicitats a tots aquells que han començat l'any amb alegria

Cliqueu sobre la imatge

Felicitats a tots aquells que han començat l'any amb amor

Cliqueu sobre la imatge

Sopa de porros i alguna llagrimeta

Cliqueu sobre la imatge

Permeteu-me que em posi una mica sensible aquesta nit. Cercant pelis relacionades amb aquestes festes no puc evitar portar-vos aquest clàssic del Frank Capra. Si l'aconseguiu sencera, la podeu veure mentre cuineu el sopar. Però anem a la sopa. No la feu ni massa aigualida ni massa espessa i serà un primer plat calent i agradable que preparar el cos per el que vindrà després. Fàcil de fer i econòmic....que ben mirat i amb el que s'acosta...ens ajudarà a estalviar. I ja sabeu...no hi ha recepta més bona que aquella que es cuina amb amor. Molt Bon Any Nou a tothom!

Sopa de porros

Ingredients per 4 persones:

4 porros grossos
1 ceba mitjana
2 patates mitjanes
Oli
Vi o cava
Sal
Pebre

Encenalls de parmesà

Talleu a trossets petits i poseu en una cassola (si pot ser de ferro colat) els porros, la ceba, i les patates a rostir amb una mica d’oli, sal i el pebre. Quant estigui dauradet tireu un got de vi o cava i deixeu que redueixi. Tireu l‘aigua justa (si pot ser d’ampolla millor) que ho cobreixi, tapeu la cassola i feu-ho bullir. Quant quasi s’hagi evaporat l’aigua tireu dos gots de llet sencera o fresca i una mica de mantega. Ho deixeu bullir una mica més i ho passeu tot per la batedora. Serviu calent amb bol o copa i cullera de postres. En l'últim moment poseu-hi per sobre un grapadet petit d'encenalls de formatge. Bon profit!

Bon Nadal!

Cliqueu sobre la imatge

Quan la solidaritat fa fàstic

No m'ho puc creure...he llegit aquest comentari en el bloc d'una cooperant canària de la ONG Lanzarote Help i estic tan escandalitzada que ho penjo aqui per si algú te ganes de flipar en colors...

Si voleu entrar directament al bloc

Lo que no nos sirve, venga…pá África!!

Es increíble la cantidad de mierda que se manda hacia Africa!!!

Estamos empezando a descargar un contenedor lleno de material donado en España que llegó a Kribi después de dos meses de trámites burocráticos en el puerto de Douala. Parece que es mucho tiempo de espera pero nos comenta la coordinadora que hemos tenido mucha suerte ya que el último que llegó en 2007 estuvo 6 meses en el puerto.

Cuál ha sido nuestra sorpresa, cuando hemos ido sacando cajas llenas de material prácticamente inservible y en ocasiones surrealista que a alguien se le haya pasado por la cabeza mandar ciertas cosas. La gente aprovecha para hacer limpieza en sus casas o centros de trabajo cuando oyen la frase “donaciones al tercer mundo”. Primero que nada, hay que reflexionar si hay que cambiar las categorías, ya que gente que envía “Mierda” a otra no sé si se merecen estar en la de primer mundo. Seguro que mucha gente de la de tercera no la enviarían.

Aparato de anestesia de época de reconquista.

Por Camerún no hay muchos coches y los que existen van abarrotados, donde no se conocen los cinturones de seguridad por lo que alguien me explique que hacen dos sillas de bebés para coche con sistema Isofix.

Todos los aparatos viejos, obsoletos y rotos que no saben como deshacerse de ellos también son enviados.
Medicación caducada, pero no de hace seis meses que todavía se podría utilizar, sino de hace más de un año tambien se envía. Pregunto: ¿a ti te gustaría que te administraran una medicación caducada en el 2006?, hemos llegado a encontrar cosas hasta de 1985!!!!!!

Que pinta un equipo completo (eso creemos) de cirugía para reemplazar válvulas cardiacas cuando aquí a duras penas tenemos un electrocardiógrafo o un equipo de hemodiálisis si escasean las bolsas orina…

Qué utilidad tienen dos bicicletas estáticas ,que no sabían donde guardar tras el regalo de reyes, en áfrica donde escasean los medios de trasporte… Quizás para ponerse en forma!!! pero claro, no saben que la gente aquí camina largas distancias e incluso los niños, para ir al cole, necesitan andar durante kilómetros por pistas polvorientas de color rojizo hasta que llueve y se convierten en barrizales. ¿Crees que no están en forma por aquí y necesitan una bicicleta de fitness?.

Pero lo que realmente se lleva el premio a la mejor ocurrencia, es el habernos encontrado un pale lleno de cajas a su vez repletas de otras cajitas blancas sin ningún tipo de etiquetado por ningún lado, ni fecha de caducidad, ni lugar de fabricación, con cientos de sobres y… adivina adivinanza lo que hay dentro???creemos que cacao en polvo con sabor a humedad y algo radioactivo, para qué????nunca lo sabremos porque es algo a lo que no le encontramos ningún sentido.

No sabem si l'Obama serà un bon governant...

...però el que si sabem és que finalment s'ha complert un somni...

Junts per Lanzarote Help

Moltes gràcies a tots per la vostra assistència... moltes gràcies també als que no podíeu venir però vàreu fer una aportació econòmica, i a La Sedeta Gospel Singers i a la Marta Sixto per la seva fantàstica actuació, al Joan Riera per ensenyar-nos el Camerun més autèntic, a l'Isabel Dominguez per la donació del seu quadre i a tots els que vàreu col·laborar...Oriol, Gloria, Mar, Alba, Blanca, Anna, Oriol...moltes, moltes gràcies de tot cor! ...ho tornarem a repetir ...

CAMERUN SOS I PART

http://es.youtube.com/watch?v=ae6W78o3a5Q

CAMERUN SOS II PART

http://es.youtube.com/watch?v=sq7tB4VXlWc&feature=related

CAMERUN SOS III PART

http://es.youtube.com/watch?v=cLzES5w3Gq8

TROBADA SOLIDÀRIA 11 D'OCTUBRE

per recollir fons per la ONG Lanzarote Help i l'Orfenat Rhema Grace (Limbe, Camerun)

Dia: 11 d’octubre 2008 (pròxim dissabte)

Lloc: Centre Cívic Sarrià
Carrer Eduardo Conde, 22-42
08034 Barcelona

Transport: FGC Reina Elisenda i Sarrià
Metro: L3 Maria Cristina
Bus: 6,16,33,34,63,66,70,72,74,78 i 130
Sortida 6 (Sarrià) de la Ronda de Dalt i baixeu per Avda.J.V. Foix
Hora: 18:00

Aportació: 15€

(si voleu podeu fer d’ingrés al compte de Lanzarote Help
i portar el comprovant per el sorteig)
La Caixa 2100- 4193- 61- 2200075794

Programa:
6:00 Benvinguda a càrrec de Joan Riera autor de la guia “Rumb a Camerun”
6:30 Presentació de la ONG Lanzarote Help i el seu projecte de col•laboració
amb l'Orfenat Rhema Grace (Limbe,Camerun) a càrrec del seu President,
Dr. Ricard Cortés Ocariz
7:00 Berenar deliciós, sa i acolorit (sucs de fruites i canapès vegetals)
7:30 Actuació: La Sedeta Gospel Singers (actuaran desinteressadament)
8:30 Sorteig de peces cedides per artistes solidaris
9:00 C loenda

Veniu amb els vostres fills. El centre cívic té uns magnífics jardins per a jugar

CONFIRMEU L‘ASSISTÈNCIA, SI US PLAU

Si no podeu venir sigueu solidaris i feu igualment el ingrés dels 15 €! Penseu que amb 2€ (que és el que val la medicació) es pot salvar la vida d'un nen malalt de malària. Ja sé que estem en crisi…però només són 15€!... i a Camerun això es una fortuna!... i per a nosaltres només signifiquen dues entrades de cinema.
Veniu el 11 d'octubre a gaudir amb nosaltres d'una festa solidària i plena de sorpreses i donareu valor als vostres diners...els 15€ millor invertits!
Ens veiem el 11!