¿On voleu anar de vacances?. ¿On heu estat aquest estiu?. Quines són les vostres vacances ideals. ¿On encara no heu estat i us agradaria anar?. Aquí podeu afegir els vostres comentaris...i jo deixo la crònica d'un els viatges que més he gaudit... ¡Bones vacances a tots!
VIATGE PER VIETNAM
"Vietnam, a cavall entre la tradició i el progrés, és un país que esclata de vida. I també un mosaic de contradiccions. La devoció als deus, els mòbils, l'amor per la família i Internet van de la mà. La laboriositat, l'enginy i les ganes de tirar endavant de la seva gent és impressionant. Tant com la varietat i l'exuberant del seu paisatge i la gran diversitat cultural i ètnica dels seus pobladors. No voldria ni per un moment haver fet un retrat superficial d'un país que, tot i que he visitat com a turista durant tres setmanes, no conec ni de bon tros. Simplement, i amb molta humilitat, apropar-m'hi una mica fent una petita pinzellada de tot el que vist. Això si, intentant encuriosir al lector i potser animar-lo a visitar aquest meravellós país."
Viatjar pel teu comte per Vietnam és molt fàcil. Hi ha una oferta enorme de hotels, restaurants i agencies que organitzen excursions. Està molt ben comunicat i la seguretat és total. Pots anar sól pel carrer a la nit amb tota tranquil•litat. Els vietnamites són gent molt educada i amable i no dubten en tot moment en ajudar-te. Només has de tenir cura d'una petita picaresca. No et tornen mai bé el canvi. No crec que ho facin amb mala intenció o per el fet de voler estafar. Els vietnamites són molt juganers...o potser consideren que si ets tant tonto que no mires el que et tornen tu hi perds. L'ètica i la estètica no és la mateixa a tot arreu no??
Si es vol fer tot el país jo recomanaria fer-lo de baix a dalt o el que és el mateix de sud a nord. De Ho Chi Minh a Hanoi. Segons la meva experiència, a mida que vas pujant augmenta el interès. A part del bitllet d'avió que es caríssim, l'estada a Vietnam, per la fortalesa actual del euro, és molt econòmica.
HO CHI MINH
Si alguna cosa em va sorprendre al sortir de l'aeroport de Ho Chi Minh és la calor i la humitat. Vietnam, que es situat al Tròpic, no és precisament un indret molt recomanable per anar-hi de vacances al mes d'agost. Especialment per una mediterrània hipotensa com jo. Sort que a tots el hotels i taxis hi ha aire condicionat. Encara deu riure el taxista del aeroport amb la meva cara d'esverada i suant pels descosits. I sempre és així? Li vaig preguntar amoïnada, Bé, em va contestar mirant-me de reüll per el retrovisor, avui no en fa massa de calor. Només quedava una solució: prendre paciència i no deixar de beure aigua amb sucre en tot moment.
Un altre cosa que no espero: tot i que Vietnam és un país comunista no veig desplegament militar, ni policial de cap mena. Ni excés de propaganda, ni signes patriòtics...realment sóc una pagesa flowerpower que no he vist el món per un forat...em dic a mi mateixa..
També em sorprenc per la quantitat de gent pel carrer. A Ho Chi Minh, amb els seus 8 milions d'habitants, la sensació d'humanitat es realment impactant i de camí cap a l' hotel el taxi ha d'anar esquivant milers i milers de bicis i motos carregades fins dalt de persones i coses. El trànsit és caòtic i la contaminació i el soroll insuportables. Sembla ben bé que he aterrat al vell mig d'un formiguer i tinc una sensació d'atabalament increïble. Quant vaig arribar a l'hotel estava cardíaca perduda.
Sorprèn veure que els edificis només tenen 4 plantes. Sembla ser que antigament ningú podia tenir una casa que fos mes alta que el palau del rei.
Un altre cosa divertida i sorprenent per a mi en la primera presa de contacte amb la ciutat, és la forma de desplaçar-se dels turistes. Ràpidament em vaig habituar a moure'm amb motorbike. Constantment t'ofereixen que pugis a la moto de paquet i per un preu mòdic et duen on vulguis. Sense casc i amb pluges torrencial sobtades que em feien entrar als llocs xopa com un ànec!. D'aquesta manera vaig visitar la ciutat. Això si, has de vèncer la por a morir aixafat al mig del riu de motos i bicis i intentar no xisclar quant el motorista decideix canviar de direcció fent una maniobra que a occident hauria representat un accident múltiple amb morts, ferits ambulàncies i varies patrulles del 092. Un altre cosa esfereïdora és creuar el carrer a peu. No hi ha semàfors i si vols a anar a l'altre cera només pots fer-ho tancant els ulls i resant alguna pregaria a Buda. La perícia dels vietnamites fan la resta. Al final t'acostumes i acabes com ells desafiant les lleis de la lògica circulatòria i jugant-te-la cada cop que creues. És més, en quant li agafes el "punt" és fins i tot divertit.
Potser el que més em fascina és la gent. Especialment les noies i els nens. Amb les seves carones rodones i els ullets brillants i vius no pararies de fer fotos. Les dones vietnamites tenen cara de nina, són primetes, proporcionades i moltes d'elles porten el vestit típic que les fa especialment atractives ja que s'ajusta al cos però al portar pantalons a l'hora les deixa moure's amb comoditat. Diria que és el vestit típic mes afavoridor que he vist. És curiosíssim veure-les pujades a la moto amb els seus fills drets al davant i amb el vestit de seda al vent.
Em ve al cap que hauré de trobar algun moment per fer compres i que una camisa de seda vietnamita no estaria malament. És important saber que si hem de comprar alguna cosa de record de Vietnam, la seda i els objectes lacats són la millor opció. Per els carrers de Ho Chi Minh hi ha un munt de botigues que ofereixen aquests productes a molt bon preu, però com sempre hem de tenir molta cura en no deixar-nos enlluernar massa per les botigues de souvenirs per que a l'hora podem estar perdent-nos de veure altres coses, segur, mes interessants. És més recomanable mirar cap amunt. Fins i tot podem descobrir coses ben curioses com els petits altars que hi tenen a les balconades.
Tot i que és complexa i difícil d'entendre, especialment per una agnòstica com jo, intento submergir-me en la seva dimensió religiosa. La espiritualitat a Vietnam es basa en quatre religions o filosofies: budisme, confucionisme, taoisme i cristianisme. Visito temples i assisteixo, respectuosa, a cerimònies, pregaries, ofrenes i molta devoció.
A la ciutat, aquests espais són petits oasis de recolliment on poder descansar del bullici i obtenir una mica de serenitat. Amb tot, he de dir que cal intentar destriar el autèntic del artificial. Fa mal d'ulls veure a les pagodes i els temples una talla de fusta d'un valor artístic increïble rodejada de flors de plàstic i neons fosforescents pampalluguejant.
Com que el viatge és llarg, a Ho Chi Minh estic el just per a visitar els llocs recomanats i així que puc agafo una excursió per conèixer un dels indrets mes espectaculars del país. El delta del Mekong.
DELTA DEL MEKONG
De camí cap al delta, l'autobús que em duia m'anava oferint un espectacle increïble. Una successió inacabable d'imatges i sensacions. No dono a la bast mirant per la finestra. Les boreres de la carretera són plenes d'activitat. Botigues, tallers, venedors ambulants, persones reparant carreteres i conduccions, construint cases. Tothom sembla ocupat en alguna cosa.
Tot i la calor sufocant, les pluges torrencials, els ciclons i les inundacions, els vietnamites són tan laboriosos i determinats que no m'estranya gens que hagin guanyat totes les guerres i acabat amb tots els colonialismes.
Un cop vaig arribar al riu vaig agafar un ferri que m'havia de dur a l'altra riba. I ja en el vaixell turístic em vaig adonar de la immensitat del delta. La veritat és que una avioneta hauria estat el mitjà ideal per fer-me una idea del lloc on era i a les poques hores de ser allí ja estava totalment desorientada. Des de aquella barqueta minúscula em sentia com una petita cèl•lula navegant per les artèries d'un cos de gegant.
El riu, que neix en el Tibet, arriba al mar tèrbol, arrossegant la terra de tots els afluents i països que visita. Amb la barqueta várem travessar canals i indrets laberíntics i durant l'excursió, que va durar tres dies, vaig visitar molts pobles, graners d'arròs (Vietnam és el 3er productor mundial, després de l'Índia i Tailàndia) petites fàbriques de llaminadures i licors a partir de l'arròs i molts mercats d'una exuberància tal (tenen tres collites a l'any) que tens la sensació de que amb el que allí es produeix es podria alimentar el món sencer. Em vaig afartar de plàtans, pinyes, rambutans, litxis i moltes altres fruites.
L'espectacle dels mercats flotants amb les barques carregades amb tot tipus d'articles i la gent comprant i venent és realment impressionant. Una cosa curiosa i simpàtica: a manera de reclam publicitari, els vaixells-botiga porten penjat al màstil una mostra de les fruites que hi venen. Així, des de lluny, els poden veure.
Com som en època de vacances i no hi ha escoles, mentre els pares comercien, els nens i nenes es banyen al riu fent una gresca impressionant. La gent neix i viu al riu. A mi se'm fa realment difícil pensar en una existència constantment pendent de les crescudes del riu. Però els habitants del Delta estan acostumats i el riu és per ells la seva vida.
HUE
Torno a Saigon per a prendre un avió que em durà a Danang i des de allí desplaçar-me en bus per a visitar les runes cham de My Son i gaudir de la millor cuina vietnamita a la multitud de restaurants de Hoi An. Desprès, també per carretera aniré fins a Hue.
Aquí tinc el primer contacte amb el Vietnam de edificacions majestuoses d'altres temps. Palaus, tombes reals, pagodes i temples. Histories de dinasties, luxe, lluites de poder, cortesans, rics comerciants i costums tan exòtiques i estranyes per a mi que m'impressionen de veritat. No puc fixar-me ni aprofundir en tot el que veig. Tot és ple de detalls. Sóc incapaç d'assimilar tanta informació. Decideixo no encaparrar-me i quedar-me amb el que pugui. Em sorprenc a mi mateixa badant amb unes pintures del palau de Hué que representen la vida cortesana de l'època. Estic tan encuriosida que quasi perdo el guia que ja està una mica desesperant amb mi.
Per cert, tots els guies que trobo a Vietnam son estudiants que fan aquesta feina al estiu per guanyar uns diners. Son gent jove molt macos i professionals. El que em guia per el palau es estudiant de nanotecnologia.
A Hue faig una excursió per el Riu del Perfum que em porta a la tomba real.
El riu és un mirall. En el cel, els núvols dibuixen formes capritxoses entre uns colors de mitja tarda tan bonics que estic totalment fascinada. A les ribes del riu els camps d'arròs esclaten amb un verd maragda brillant. Si no fora per el soroll de la barca diria que he entrat al Nirvana. Un cop a la tomba, el silenci, l'olor d'encens, la pedra gastada i els nenúfars del estany segueixen produint en mi una sensació de placidesa i recolliment. Però no durarà gaire.
De tornada, el barquer m'assenyala una zona del riu. Allí es va lliurar unes de les batalles mes cruentes de la guerra de Vietnam. Varen morir molta gent, dels dos bàndols em diu. Ell era petit però ho recorda molt clarament. Em sorprèn no veure cap gest de ressentiment en les seves paraules. Em ve a la ment el llibre "El dolor de la Guerra" de Bao Ninh. L'havia llegit uns dies abans de sortir. Em va impressionar especialment que l'autor trobés tanta poesia i sensibilitat entre l'angoixa i el terror. El barquer ara resta mut mirant el riu. La barca, molt humil, és la seva casa. Allí viu amb la seva dona i els dos fills petits. Pateixo per que em sembla que estan malalts. Tussen molt i el petit, que deu tenir un anyet, sembla realment desnodrit. Amb el seu senzill però clar anglès m'explica, orgullós, que ha pogut donar estudis als dos grans.
De tornada al hotel em connecto a Internet per intentar saber alguna cosa dels meus fills. L'Alba i la Mar són de vacances a Brasil i sembla que s'ho estan passant molt bé. En Daniel està sól a casa i segons em diu al email, treballant molt. Marxa a Cuba de vacances al setembre. Crec que estic una mica enyorada. Demà agafo un avió cap a Hanoi.
HANOI
Hanoi, que també és gran i caòtica, té un encant especial que poc a poc et va captivant. Els arbres magnífics, frondosos i plens de flors i els seus llacs dulcifiquen la grisor i el ritme frenètic de la ciutat.
En el barri antic, organitzat per gremis, la gent viu i treballa al carrer. Els ferrers, els comerciants d'espècies, els fusters, els vidriers, tots treuen les seves mercaderies al carrer, dificultat fins i tot caminar-hi. Un pam de vorera és el millor aparador i no hi fa res que hagis de baixar al carrer per a poder caminar. També la vorera és un lloc on es poden fer tota mena d'activitats: manicures, massatges, barbacoes, depilacions i un llarg i surrealista etcètera.
Però amb tot, el més espectacular i pintoresc són els mercats. Plens de gom a gom, amb passadissos estrets i una mica claustrofòbics pots trobar-hi de tot.
No goso a fer moltes fotos. Em fa vergonya fer de guiri i destorbar-los. Tot i que he de dir que els vietnamites van tant a la seva que m'ignoren clarament. El turisme no és ni de bon tros la seva principal font d'ingressos i es nota. Agrícola principalment, Vietnam s'obre a l'indústria poc a poc, amb la Xina com a veí i model a imitar.
Tot i que se que Vietnam és un país d'artistes també em sorprèn el nombre de galeries d'art que hi ha en el barri més luxós. Entro a alguna d'elles i la qualitat de les obres és realment impressionant.
Com a tot Vietnam, a Hanoi hi ha un munt de restaurants on poder menjar realment bé. La cuina vietnamita és excel•lent i per molt pocs diners pots gaudir d'una cuina exquisida i variadíssima. Trobar vi es quasi impossible però la cervesa és boníssima (especialment la de la marca Saigon)i ve tant de gust fresqueta que has de controlar no beure'n massa.Vaig a dinar al restaurant Koto, magnífic temple de la alta gastronomia vietnamita del que no crec que m'oblidi mai. A més, tots els beneficis d'aquest restaurant són destinats a la ajuda dels nens del carrer. Doble satisfacció. Jo em vaig quedar amb les ganes de fer un curs de cuina que organitza l'hotel Sofitel però valia 90€ i em va semblar una mica excessiu. En el curs, que dura un dia, a més de aprendre els secrets de la cuina vietnamita vas amb el cuiner al mercat a comprar i després et menges el que has comprat i après a cuinar. La cosa te molta gràcia.
Visito el temple de la Literatura, la pagoda de pilar únic, passo per davant del mausoleu de Ho Chi Minh i molts més indrets recomanats.
També hi ha una obligada cita amb el teatre de marionetes de l'aigua que recrea escenes de la vida quotidiana i on es pot escoltar el so del dan bau, llaüt de una única corda que curiosament produeix una increïble varietat de sons.
Els vietnamites se senten molt orgullosos de la seva diversitat cultural i la protegeixen (o són molt llestos i no volen que això els hi representi un problema) El museu de Etnologia és fantàstic i es imprescindible anar-hi per conèixer la historia i el mosaic ètnic de Vietnam.
SAPA
Un cop visitades totes les pagodes, temples i indrets que recomanen les guies i badar per els carrer de Hanoi és l'hora de buscar una agencia entre les moltes que hi ha per tota la ciutat per organitzar una excursió a les muntanyes del nord.
S'ha de sortir amb tren llitera per la nit. El viatge dura deu hores fins a Sapa. Un cop allí gaudir del paisatge i la tranquil•litat d'una de les zones de Vietnam mes encantadores i espectaculars.
Fent un paral•lelisme una mica simple podríem dir que és com la Cerdanya però canviant les pistes de esqui per milers de terrasses de cultius d'arròs.
En aquest indret hi viuen minories ètniques que amb els seus vestits típics multicolors li donen al paisatge encara mes encant. Un cop allí és tracta de fer senderisme, visitar pobles i mercats i fer moltes fotos. Vaig dormir una nit amb una tribu d'un poblat a una cabana tant rústica i pintoresca, com senzilla i acollidora. Al matí, quant ens vàrem llevar (amb les gallines, és clar) els nens de la casa, després d'esmorzar, es varen posar a jugar. El joc consistia en anar a buscar escarabats gegants al bosc de bambú veí i organitzar carreres amb les bestioles. A les nenes els hi portaven acolorits escarabats voladors i s'entretenien fent-los volar lligats d'una corda. Puc assegurar que s'ho passaven pipa i que no vaig veure cap joguina en tota la casa.
Una nit vaig assistir a una representació de música tradicional. També aquí vaig al•lucinar. El instrument típic, amb el que eren capaços de extreure belles melodies i aconseguir una varietat increïble de sons era: una fulla! El músic amb qüestió portava una branca de fulles semblants a les del llorer i anava agafant-les per la seva mida i bufant aconseguia determinats sons. Tot plegat tan sorprenent com el ball de bastons que em va recordar molt el nostre i que em va fer pensar que a la fi tots acabem fent el mateix.
Tres dies després vaig prendre el tren per a tornar a Hanoi per, des de allí, fer una excursió d'un dia a Tam Coc i navegar per el riu visitant coves misterioses on les dones del lloc manen les barques amb els peus. El lloc és especialment encantador. A les bores del riu i creixen les flors de lotus i els ànecs neden al costat de la barca. De tant en tant vas entrant a les coves i quasi toques amb el sostre i els ratpenats surten volant per sobre del teu cap. El silenci és total, només se sent la remor dels rems sobre l'aigua. Tot sembla de conte i difícilment una fotografia pot descriure l'atmosfera que es viu. Sols una cosa que em va amoïnar. Per poder fer el "guiri" en aquest indret tan romàntic i encantador les dones del lloc s'han de fer un fart de remar amb els peus!... i us puc assegurar que és molt cansat. Quant ja portàvem una estona em vaig oferir per remar i ajudar una mica a la barquera que em portava. No cal dir que al cap de una estona ja estava feta pols i tenia una ferida al dit. Vaig tenir que abandonar avergonyida en mig de les xerinola i la disbauxa de les altres barqueres vietnamites i del altres turistes que hi anaven a sobre. Tinc una foto que recorda el "memorable" moment. Me la va enviar un de Bilbao que anava dues barques més endarrere i a qui li vaig cridar el email i que va complir la promesa de fer-me-la arribar. A l'endemà vaig agafar un bus que em portaria a la Badia de Halong.
BADIA DE HALONG
De camí cap a aquest indret li pregunto al guia sobre una cosa que em té encuriosida des de que he arribat a Vietnam. Per tot arreu, però especialment al mig dels camps d'arròs, es veuen tombes disposades cada una d'elles en una direcció. Em comenta que això té a veure amb la tradició del feng shui que és l'art de viure amb harmonia amb l'entorn. Així, la orientació de les cases i de les coses és molt important per tenir bona sort i foragitar els mals esperits. És el mateix en la mort. Una bona i adequada orientació de la tomba garanteix el repòs del difunt, el qual vetllarà per els vius i els seus camps.
Deixem enrere els camps d'arròs i ja quasi es veuen els penya-segats del Halong. El dia està molt tapat i quasi a punt de ploure. No és que em faci por el mar però no voldria tenir una travessia moguda. Miro el cel i els núvols cada cop són més negres i amenaçadors. No hi ha ocells. Estem a tocar de mar i no hi ha gavines. Un altre cosa que em pertorba de Vietnam. Tret d'insectes i animals domèstics no he vist quasi animals. Intento donar-li una explicació. Potser al ser un país tan poblat queden poc espais per els animals salvatges? Agafo la Lonely Planet i busco al apartat de fauna i flora. Efectivament, la pressió demogràfica, la desforestació, la contaminació, els desastres de la guerra química (els americans varen tirar 72 milions de tones d'herbicides) i la caça il•legal ha exterminat molts animals i sembla ser que per a veure'ls has d'anar a les zones protegides. Estic de sort, el parc natural de Cat Ba, a la Badia de Halong es el meu pròxim destí.
Si hi ha algun lloc realment inquietant i màgic al mon és sens dubte la Badia de Halong. Imagineu-vos una badia immensa plena de rocs com muntanyes que surten de l'aigua formant un laberint inabastable abans d'arribar a mar obert. La manera de visitar-ho és agafant una excursió de 2 o 3 dies en vaixell des de el port. Contràriament al que pensava el mar era totalment pla i fins i tot en dies de turmenta, degut a la muralla de roques, semblava un mirall.
A mida que ens anem endinsant per el laberint de roques i des de coberta puc veure les minúscules cases flotants del conreadors de perles. Em sembla impossible que algú pugui viure en aquest lloc. Però si observo bé tothom sembla feliç. Els nens juguen i fins i tot els gossos fan saltirons amb el poc espai que tenen. No puc evitar el comentari als companys de viatge que al•lucinen igual que jo.
En aquest viatge he conegut gent de tot arreu del món però és realment impressionant la quantitat de catalans que em vaig trobant. Aquest cop faig amistat amb una parelleta de Mataró i quedem que a l'endemà farem kayak plegats.
L'experiència no pot ser més emocionant. El dia s'ha aixecat esplèndid i el capità del vaixell ja té preparats els nostres kayaks dins l'aigua. El meu és blau com el meu bikini! Ràpidament m'habituo a això de remar i gaudeixo d'allò més de l'aventura. La zona per on anem, prop del vaixell, amb les roques majestuoses al nostre voltant és impressionant. Silenciosa i enigmàtica, la Badia de Halong, es converteix de sobte en un espai lúdic i acolorit. Amb els petits kayaks, la nostra gresca i les rialles divertides trenquem el "santasantorum" del mar. Busquem cales perdudes on la sorra és blanca i plena de petxines de mil colors i ens fem fotos per poder recordar. Ja quasi amb la nit a sobre tornem al vaixell per a sopar i dormir.
Abans d'entrar al camarot pujo a coberta per mirar els estels. M'estiro a l'hamaca i sento el silenci. Les roques ara són ombres negres que s'abalancen sobre el bot. Espectrals, fantasmagòriques i tan irreals que fan por. La que tinc sobre el meu cap sembla King Kong a punt de saltar sobre mi. Em ric de mi mateixa i em fixo amb totes les constel•lacions que tinc al davant. Les estrelles són tan properes i es veuen tan clarament que sembla que les pugui tocar. L'olor intensíssima del mar es barreja amb el de la fusta humida del vaixell. Molt lluny, en el mar obert hi ha una turmenta i puc veure els raig. Esta canviat el temps. Potser demà plourà.
De sobte es gira un ventet que fa moure el vaixell cap un altre direcció i apareix davant meu un altre ombra fantasmal. No vull admetre que tinc por però decideixo que millor marxo a dormir per llevar-me d'hora i veure sortir el sol.
A l'endemà visito coves impressionants amb formacions espectaculars d'estalactites i estalagmites per, més tard, atracar al port de Cat Ba per conèixer el seu paratge natural fent senderisme i gaudint dels meus últims dies de vacances en aquest país que tant m'ha sorprès.
Aquest viatge ha estat tota una experiència per a mi. Serà difícil assimilar tot el que he vist i espero, a mida que passin els dies, anar recuperant imatges i evocant moments viscuts per poder-los gaudir un cop més. De fet aquest escrit és una manera de fer-ho.
Cliqueu sobre la imatge
