Foto: Projecte calendari per a nens de Gustavo Pineda Ilustrador
Quant necessari ens és a alguns aquell talladet que ens prenem a tot córrer a primera hora del matí en el bar abans d'entrar a la feina ....amb llet sencera i escumeta per sobre...ummm... un glop estimulant d’energia per a el cos i el cervell i potser un moment compartit amb els companys de feina que van arribant i a qui donem el bon dia amb més o menys entusiasme depenent de si és dilluns o divendres. Rutina que portem a terme cada dia i que ens ajuda a iniciar la jornada.
I parlant de rutina...recordeu els calendaris de sobre taula de dues anelles i suport de fusta amb la frase cèlebre del dia?. Bé, si teniu menys de 30 anys segur que no. Va haver una època que també aquesta era una rutina quotidiana. Seure al lloc de treball, prendre consciencia del que teniem per davant, bufar i sospirar, mirar el calendari, arrencar la fulla del dia ja passat i llegir i reflexionar el pensament erudit imprès darrera. I com fa el gos feliç amb l’os regalat, anar rosegant aquella frase enginyosa i filosòfica hores i hores fins treure’n tota la substància. Res a veure amb l’haver de processar les milions i milions d’idees que en el mateix temps ara entren al nostre cervell amb Internet. Meravellosa font d’informació per altra part i res a dir, que una cosa no treu l’altre. Doncs això, si voleu estimular les neurones i conèixer o recuperar aquest costum de començar el dia amb un pensament per reflexionar subscriviu-vos a: http://www.minimalia.net/inici.asp
Com és molt normal les meves filles van tenir nines. Mentre van ser petites cada any per reis la casa s’omplia de banyeres, cotxets i trones: tot, tot el que els reis d’orient podien carregar. Elles es passaven hores i hores vestint i desvestint els seus bebès, donant biberons, preparant àpats imaginaris, tenint llargues converses alliçonadores i acaronant amb tendresa els seus infantons. Per algun lloc havia d’aflorar tota aquella deu d’amor que portem totes les dones dins. Passats els anys elles mateixes les van desar per a substituir-les per altres descobriments, estudis i aficions.
Però és curiós, i si la memòria no em falla, que mai van demanar barbis. O potser em va costar molt poc convèncer-les?. Tampoc recordo que les seves amigues en tinguessin. Sigui com sigui per a mi i les meves filles aquesta nina no és cap referència. O potser indirectament si?
Quant vaig estar a Nova York vaig passar per aquesta botiga i la foto era obligada. Tot i que no tenia cap intenció de fer-ho, al enfocar el aparador el meu reflex va quedar just allà on hi havia un lloc buit. Aquesta casualitat em va fer realment gràcia ja que les barbis i jo tenim la mateixa edat. Però està clar que els anys han passat de diferent manera per elles que per a mi; jo he millorat per que he viscut i he envellit, amb tot el bo que això comporta. Elles han quedat allà, congelades en el temps, sense penes ni alegries, i sempre somiant amb abrics de pell, cases a Beverly Hills i esperant el cotxe luxós amb el noi també “perfecte” incorporat. Més de cinquanta anys d’espera, assegudes al aparador, amb la feinada de mantenir una cara impecable i una figura de model, peatge imprescindible, segons el fabricant, per optar a tot lo abans esmentat. A saber tot el que s’hauran perdut.
I dit tot això jo em pregunto. D’on surt l’absurda idea de voler assemblar-nos a una barbi. Per que les dones han de patir per voler ser perfectes físicament? És absurd. Qualsevol dona jove és maca si s’arregla, es feliç i és menys crítica amb ella mateixa. Anem a veure, jo, com el 99% de les mortals,morfològicament no he tingut aquestes característiques de barbi, ni de sèrie ni per obra del bisturí, i aviat vaig saber que havia de treure partit a totes les meves gràcies si volia jugar al joc de la seducció. La meva mare que era una dona excepcional amb molts aspectes em va donar un consell: “Si et vols veure maca el primer que has de fer és creure en tu mateixa, tenir confiança i mirar-te al mirall amb ganes d’agradar-te”. Això va crear un efecte realment dinamitador de complexos i autoestima baixa. “Analitza cadascuna de les parts del teu cos i arribaràs a la conclusió que, malgrat algunes que t'agradaran menys, potser heretades i impossibles de variar, el conjunt és encantador, més que acceptable i suficient. Deixa de focalitzar allò que menys t’agrada de tu i potencia tot allò que tens de bo. Arregla't cada dia, no et faci mandra i vesteix-te amb allò que t’afavoreix i desterra tot allò que encara que estigui de moda a tu no t’escau”. Va ser tot un descobriment. “Fes vida sana, bon menjar, dormir, tenir sempre la ment ocupada i l’optimisme i l’alegria necessàries per irradiar felicitat. El que fa una dona atractiva i irresistible és la seva seguretat en ella mateixa. No ho oblidis mai”. L’àvia que escoltava, des de la becaina i els records, anava dient que si amb el cap i de tant en tant posava cullerada. "Mira la veina de dalt, la Rosa, pobrissona, amb lo guapa que era, sempre tan tibada i creguda i amb un caràcter del dimoni, tan obsessionada amb ella mateixa que al final es va tornar lletja ".
La teta asustada parla de la por heretada, de la por col•lectiva i torna a recordar-nos les atrocitats comeses contra els indis i les injustícies i les diferències socials al Perú. Una pel•lícula que ens recorda els patiments de les dones, siguin d'on siguin, però també de la seva força i determinació per tirar endavant malgrat el infortuni, i també de la tendreça i de l'amor. La Magaly Solier, l'actriu protagonista, és un bon exemple del que dic. Consulteu la seva biografia i us adonareu. És una delícia sentir-la cantar en quítxua.
Malgrat l’esportista d'elit sigui considerat i valorant com un heroi i objecte cobejat de tot tipus d’interessos i ambicions, la “família” de l'esport és molt injusta amb les criatures que engendra. Un fill és per a sempre no se’l pot abandonar a la seva sort quant ja no ens omple d’orgull ni ens fa servei. I tot i que d’això no se’n parla, més val que no remeneu per les biografies de molts esportistes professionals retirats, que tantes alegries van donar als aficionats, per que és desolador. Molts d'ells, després d'anys de dedicació, disciplina i sacrifici, han hagut de suar la samarreta per situar-se de nou dintre la societat que els va donar una glòria efímera i un futur incert. I fins i tot, trobar una feina digne ha estat, per a molts d'ells, una veritable carrera d'obstacles.
La marca de roba esportiva no em paga per a recordar-vos la seva campanya dels últims jocs olímpics (tot i que per la seva plasticitat és més una obra d'art que un anunci) però em va de meravella per explicar-vos una historia de contrastos. Cliqueu sobre la foto i trobareu l'altre cara de la "medalla". Gràcies Loquillo.
Un moment o altre havia de parlar de la tele en aquest meu raconet. Però sempre que em posava, bàsicament, em venien ganes de “despotricar”. I és clar, per a això ja tenim al meu admirat Monegal, que per cert ho fa molt bé. I a més, que us he de dir que no sapigueu. Al marge de la majoria de la programació de TV3, 33, Barcelonatv i amb d'algunes excepcions d'altres cadenes (com la 2 de TVE) , especialment quant emeten bones pel•lícules, sèries entretingudes o documentals (això passa molt tant en tant), la mediocritat i el mal gust són el pa de cada dia. La tele vomita bajanades insubstancials i adotzenants, quant no es dedica a denigrar sense cap tipus de vergonya a la pobra gent que passa per un mal moment i que per uns segons de glòria són capaços de esbombar les seves misèries per a alimentar el morbo del personal. I com estiguis molt cansat i no et quedi esma ni per fer zàping els gurus de l’audiència ja t'han rentant el cervell i enverinat l'ànima. Si jo manés obligaria, a les hores de màxima audiència, a emetre programes d'humor. Com a mínim trauríem alguna cosa bona del artefacte que presideix l'espai més important de la nostra llar i ens aniríem a dormir havent fet el sa exercici de riure. Com que jo m'hi poso tard tinc la virtut d'adormir-me als cinc minuts d'encendre-la, però no se si això és una sort o una desgràcia per que el sofà no és el millor lloc per a dormir. Però heus aquí que ja tenim excusa per a mantenir-nos desperts. “Ànima” de 33 ha trencat el meu ritme vital. A l'hora de l'emissió del programa ja no m'agafa el son, tot el contrari el programa m'encanta i em posa com una moto. Quantes coses interessants passen, quants llibres per llegir, pelis per anar a veure, concerts... quin neguit! no tinc temps per a fer tantes coses!...quin estrès!...crec que avui em quedaré a casa que fan Thalassa...
