De mares a filles

Com és molt normal les meves filles van tenir nines. Mentre van ser petites cada any per reis la casa s’omplia de banyeres, cotxets i trones: tot, tot el que els reis d’orient podien carregar. Elles es passaven hores i hores vestint i desvestint els seus bebès, donant biberons, preparant àpats imaginaris, tenint llargues converses alliçonadores i acaronant amb tendresa els seus infantons. Per algun lloc havia d’aflorar tota aquella deu d’amor que portem totes les dones dins. Passats els anys elles mateixes les van desar per a substituir-les per altres descobriments, estudis i aficions.

Però és curiós, i si la memòria no em falla, que mai van demanar barbis. O potser em va costar molt poc convèncer-les?. Tampoc recordo que les seves amigues en tinguessin. Sigui com sigui per a mi i les meves filles aquesta nina no és cap referència. O potser indirectament si?

Quant vaig estar a Nova York vaig passar per aquesta botiga i la foto era obligada. Tot i que no tenia cap intenció de fer-ho, al enfocar el aparador el meu reflex va quedar just allà on hi havia un lloc buit. Aquesta casualitat em va fer realment gràcia ja que les barbis i jo tenim la mateixa edat. Però està clar que els anys han passat de diferent manera per elles que per a mi; jo he millorat per que he viscut i he envellit, amb tot el bo que això comporta. Elles han quedat allà, congelades en el temps, sense penes ni alegries, i sempre somiant amb abrics de pell, cases a Beverly Hills i esperant el cotxe luxós amb el noi també “perfecte” incorporat. Més de cinquanta anys d’espera, assegudes al aparador, amb la feinada de mantenir una cara impecable i una figura de model, peatge imprescindible, segons el fabricant, per optar a tot lo abans esmentat. A saber tot el que s’hauran perdut.

I dit tot això jo em pregunto. D’on surt l’absurda idea de voler assemblar-nos a una barbi. Per que les dones han de patir per voler ser perfectes físicament? És absurd. Qualsevol dona jove és maca si s’arregla, es feliç i és menys crítica amb ella mateixa. Anem a veure, jo, com el 99% de les mortals, morfològicament no he tingut aquestes característiques de barbi, ni de sèrie ni per obra del bisturí, i aviat vaig saber que havia de treure partit a totes les meves gràcies si volia jugar al joc de la seducció. La meva mare que era una dona excepcional amb molts aspectes em va donar un consell: “Si et vols veure maca el primer que has de fer és creure en tu mateixa, tenir confiança i mirar-te al mirall amb ganes d’agradar-te”. Això va crear un efecte realment dinamitador de complexos i autoestima baixa. “Analitza cadascuna de les parts del teu cos i arribaràs a la conclusió que, malgrat algunes que t'agradaran menys, potser heretades i impossibles de variar, el conjunt és encantador, més que acceptable i suficient. Deixa de focalitzar allò que menys t’agrada de tu i potencia tot allò que tens de bo. Arregla't cada dia, no et faci mandra i vesteix-te amb allò que t’afavoreix i desterra tot allò que encara que estigui de moda a tu no t’escau”. Va ser tot un descobriment. “Fes vida sana, bon menjar, dormir, tenir sempre la ment ocupada i l’optimisme i l’alegria necessàries per irradiar felicitat. El que fa una dona atractiva i irresistible és la seva seguretat en ella mateixa. No ho oblidis mai”. L’àvia que escoltava, des de la becaina i els records, anava dient que si amb el cap i de tant en tant posava cullerada. "Mira la veina de dalt, la Rosa, pobrissona, amb lo guapa que era, sempre tan tibada i creguda i amb un caràcter del dimoni, tan obsessionada amb ella mateixa que al final es va tornar lletja ".