No sé com ha estat però he ensopegat amb la noticia de que el fabricant de trens en miniatura Märklin potser haurà de tancar. A molts de vosaltres aquest nom no us dirà res però per a mi és un ressort evocador i una referència de la meva infància. A casa, el meu pare era un gran amant als cotxes, les motos i tot allò que portés motor i es desplacés i va transmetre als meus dos germans aquesta afició. D’aquí les llargues tardes de cap de setmana muntant scalextrics i trens en miniatura. Si anàvem al centre, l’àvia, la mare i jo ja sabíen que ens tocaria anar a berenar al carrer Petritxol mentre ells feien la visita obligada a la botiga Palau del carrer Pelai. I així, cada any per reis el menjador s’omplia de caixes retolades en un idioma estrany, plenes de vies, màquines i vagons. Caixes que amb el pas del temps seguien intactes com el primer dia per que s’havien de tractar amb molta cura. Jo els observava encuriosida muntant, amb una concentració i minuciositat que m’impressionava, aquells itineraris efímers que havien de sortejar potes de sofà i tauletes de centre.A casa, a aquesta afició en van seguir altres per el pur plaer i el gust per descobrir i gaudir. Potser es pot viure sense tenir-ne, però si en tens la vida és més agradable. Les aficions omplen el nostre temps quan en tenim massa o ens ajuden a relaxar-nos quan en tenim poc. Cultivar una afició ens allibera de la rutina i ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos. Hi ha aficions molt normals, com passejar i altres ben originals com cultivar orquídies de varietats rares per presentar-les a concursos. Algunes són reptes constants per a qui les practiquen com fer puzles cada cop més grans amb les peces cada cop més petites. Unes, activitats solitàries com pintar, altres necessiten de companyia com el ball. Hi ha cares com viatjar i d’econòmiques com fer mitja. Hi ha privilegiats que han aconseguit fer de la feina una afició. Aficionats fotògrafs, cuiners o escriptors somien amb aconseguir-ho. Sigui com sigui a quasi tots ens agrada saber que part del nostre temps el dediquem a fer alguna cosa molt personal i que ens agrada de veritat. Fins i tot amb els anys una afició es pot convertir en l’activitat més important de la nostra vida. L’altre dia era a un sopar informal, on tothom és presentava a si mateix anomenant la professió. Quant li va tocar el torn al cirurgià (magnífic professional) a punt de jubilar-se, que fa anys va formar una companyia de teatre amateur, va dir amb gran seguretat: actor. Ens varem intercanviar una mirada còmplice i divertida i em va dir fluixet: Que vols que digui, la feina la vaig heretar del meu pare però a mi el que realment m’agrada són les arts escèniques...
