Dues histories en una i dramatisme a dojo. Uns fets que encara que sembli increible van succeir i que justifiquen una vegada més aquella frase: "la realitat supera la ficció". Pel·lícula dura, molt dura i trista, però no lacrimògena, la qual cosa es d’agraïr per que, tot i que no és fa pesada, és llarga. Impecable en tots els aspectes, direcció, actors, ambientació. Possiblement s’endurà més d’un Oscar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada