Barcelona Dakar

Ahir a la tarda vaig quedar per segon cop amb el Youssou, la parella lingüística que m’ha assignat Òmnium Cultural per a practicar conversa en català. Durant dos mesos ens haurem de trobar un cop per setmana dues hores. El Youssou és un noi de 28 anys de Senegal que vol aprendre el nostre idioma per a integrar-se. Em sorprèn moltíssim per que tot i que va lent parlant gairebé no comet errors. És alt com un sant pau, prim com un filaberquí i parla i es mou amb la elegància innata dels africans subsaharians. Somriu sempre i a la mínima ocasió em parla de la seva família i dels seus plans de futur. Nascut a Dakar, adora la seva terra i l'arròs amb peix de la seva mare, tot i que la truita de patates li té el cor robat. Col•labora en una associació de Barcelona que ajuda als emigrants del seu país, i malgrat que no té papers encara, creu que properament els podrà aconseguir.

Va venir amb pastera ara fa un any. La travessia va durar 9 dies, tres més dels previstos, així que ja podeu imaginar el patiment. Quant va arribar a Canàries el van detenir, van passar uns quants dies fins que va poder avisar a casa. La seva família, intuint la tragèdia, el van donar per mort. No puc ni pensar el que deu ser per a uns pares, ja angoixats per la decisió de marxar del fill, haver d’assumir la més dolorosa pèrdua. No tornar a veure mai més a qui tant estimes. Imagineu-vos també el que pot sentir una mare quant uns dies després s`assabenta que el seu fill és viu, que s’ha salvat. Jo no puc ni imaginar-me tant sofriment i tanta alegria juntes.

Bé, el cas es que el Youssou viu entre nosaltres i lluita per organitzar la seva vida. És un noi culte, molt sensible i amb uns valors i una humanitat que m’impressionen. Li agradaria poder estudiar i treure’s el títol d’electricista, trobar una feina i un grup de gent d’aquí, joves com ell, per a anar al cinema i fer esport. Tenir parella, tenir una casa... Vaja, el normal. Aquest dos dies he intentat que es sentís còmode i com sempre, amb aquesta dèria organitzadora que em caracteritza, m’he traçat una estratègia. Li vaig dir que la llengua no és només ajuntar paraules així que hauria de llegir molt si volia avançar. Havia de llegir per tal de comprendre bé el significat de les frases fetes i “pescar” els dobles significats o els conceptes abstractes, les metàfores...blablabla.

El primer dia ens varem trobar pel Passeig de Gràcia i després entràrem a un bar a prendre un refresc. A cap dels dos ens van passar per alt les mirades malicioses i encuriosides dels parroquians. A la gent mesquina li és molt fàcil treure conclusions equivocades, però amb això jo ja hi contava. Ahir varem anar al Born per que volia que conegués Santa Maria del Mar. Li vaig demanar que fins la nostra propera trobada havia de llegir La Catedral del Mar i que el proper dia aniríem per Gracia i s’hauria de llegir La plaça del Diamant. Així de pas també coneixia les nostres costums i l’historia de Barcelona.

El dia que vaig anar a Òmnium per apuntar-me al programa de parelles lingüístiques el primer que li vaig dir al responsable és que volia que m’assignessin persones de cultures molt diferents a la meva per tal de gaudir al màxim d’aquest experiència tan enriquidora. Que tan em feia si eren suecs, xinesos, marroquins o vietnamites. Però val a dir que avui m’he llevat amb una sensació estranya. Dubto molt que el Youssou, amb totes les preocupacions que deu tenir, tingui el cap per gaudir d’aquesta "experiència tan enriquidora” que li estic “dissenyant” i que jo pugui passar dels seus problemes sense implicar-me més del que toca.

Tot plegat em sembla surrealista i tan injust que no puc deixar d'anar més enllà. El Youssou hauria d’estar a casa seva, al seu país, amb una feina digne, guanyant-se la vida i gaudint de la seva família i els amics. I de Catalunya hauria de tenir la mateixa idea que jo tinc de Senegal, un lloc exòtic i llunyà per anar-hi de turisme. El mon està boix, avui que es el dia del treballador, molts nois africans, de països amb grans riqueses naturals i un potencial humà immens, deuen estar jugant-se la vida al mar passant tot tipus de calamitats per aconseguir una feina. Realment, no se que es el que celebrem en un dia com avui. Quina impotència. I com diria el Manolo García...tanto tienes tanto vales, no se puede remediar y si eres de los que no tienes, a galeras a remar...

Sigui com sigui, potser m'hauria de limitar a trobar-me amb ell un cop per setmana per conversar. Però és clar, el Youssou té l’edat dels meus fills i sembla una bona persona. A més, per acabar-ho d’adobar, remenant per Internet trobo articles com aquest que us adjunto....i ja em direu!...com no he d’implicar-me...per cert, algú de vosaltres sap qui pot necessitar un electricista?

llegir article